ERECTÈON

 

Mnèsicles. Temple grec. Art grec. Classicisme. Segle V aC (420-405 aC). Marbre pentèlic. 22,76 m de llarg i 11,63 m d'ample. Acròpolis d'Atenes.

 

L'Erectèon va ser projectat per Mnèsicles dins del pla d'obres de Pèricles per a la nova Acròpolis d'Atenes (448 aC), però no es va començar a construir fins al 421 aC. Va ser l'últim edifici de l'Acròpolis, acabat de construir durant la guerra del Peloponès, que va ocupar el lloc d'un antic santuari dedicat a Atena Poliàs, que havien destruït els perses. Va ser consagrat a aquesta mateixa divinitat i a altres déus i herois mítics fundadors de la polis d'Atenes, com Posidó, Cècrops, Atena i Erecteu, que tenien els seus llocs de culte molt a la vora.

 

L'arquitecte va haver de disposar en un sol temple l'espai per al culte a totes aquestes divinitats i, a més, superar les desigualtats i desnivells del terreny d'aquella zona de l'Acròpolis, que la tradició impedia que es pogués anivellar. Precisament pel joc amb aquestes irregularitats topogràfiques, l'edifici presenta una composició molt original de temple grec, que integra diversos cossos i façanes a diferents nivells, la qual cosa dóna lloc a un interessant joc de volums.

 

Es va construir amb el sistema arquitravat i l'ordre jònic amb influències orientals que es detecten per la varietat i la riquesa de la decoració.

 

Les característiques més originals de l'Erectèon són la planta irregular amb dos pòrtics i tribuna, que no mantenen la simetria de l'edifici; la introducció de modificacions en el llenguatge formal de l'ordre jònic, com ara la substitució de les columnes jòniques per cariàtides (figures femenines que representen una gran novetat i aporten un gran valor decoratiu al conjunt), i la gran varietat de les façanes, totes quatre jòniques però molt diferents entre elles. L'arquitecte també va recórrer a la combinació de columnates jòniques de proporcions diferents en els pòrtics del temple.

 

Totes les característiques anteriors fan que el temple tingui una forta caracterització personal. L'Erectèon és el reflex en arquitectura de la ruptura amb la tradició de l'austeritat, la moderació, la simetria i l'equilibri del temple grec que s'havia anat desenvolupant dins l'Acròpolis al Partenó. Aquesta ruptura es manifesta en la llibertat compositiva i formal del temple, en la riquesa dels elements decoratius de les cariàtides i en els detalls de les columnes.

 

 

 

 

 

AMPLIACIÓ DEL TEMA

 

 

 

DETALLS DE L'OBRA

 

 

 

1. PLANTA

 

La planta irregular de l'Erectèon respon a les necessitats de superar els desnivells del terreny que la tradició religiosa no permetia que s’aplanessin, i de reunir en un mateix edifici el culte a divinitats diferents.

 

La part oriental estava dedicada a Atena Poliàs, una antiga divinitat pacífica i agrícola; està precedida per una prònaos amb un pòrtic hexàstil (A) de columnes jòniques d'una alçària de set metres i decorat amb un entaulament amb arquitrau, fris i cornisa. Des d'allà es pot accedir a un recinte de culte o náos (B) on es guardava la vella estàtua de fusta de la deessa i que estava incomunicat dels altres tres espais col·locats al darrere i dedicats a Posidó, a Erecteu i d’altres ancestres mítics (C, D, E). Les peculiaritats de la planta apareixen amb l'addició de dos pòrtics més en posicions no canòniques als costats nord i sud. La façana occidental té quatre columnes adossades al mur (F); al costat nord i a un nivell inferior, s'hi afegeix un pòrtic hexàstil (G) amb columnes jòniques que no estaven alineades en una sola filera, sinó que posaren quatre columnes al davant amb una al darrere de cada un dels dos angles. En aquesta part l'arquitecte es va saltar totes les normes d'equilibri i simetria del temple en fer que el costat occidental sobresortís del perfil del bloc principal del temple; al sud hi ha l'anomenada tribuna de les cariàtides (H) que té l'arquitrau recolzat sobre unes figures femenines que fan una doble funció estructural i decorativa.

 

A. Prònaos amb pòrtic hexàstil.

 

B. Náos d'Atena Poliàs.

 

C i D. Náos de reis mítics d'Atenes.

 

E. Náos de Posidó i Erecteu.

 

F. Façana occidental amb columnes adossades.

 

G. Pòrtic hexàstil septentrional.

 

H. Tribuna meridional de les cariàtides.

 

 

 

2. LES CARIÀTIDES

 

Les cariàtides representen sis dones joves que aguanten sobre el cap l'arquitrau i la cornisa d'una tribuna petita de la part meridional del temple. Segons la tradició, representen les dones dels caris que van ser portades a Atenes com a represàlia per les aliances que havien fet els seus marits amb els enemics d'Atenes, els perses. Aquesta petita tribuna no arriba a l'altura total del mur del temple i consta d'un entaulament sense fris, sostingut per sis figures damunt d'un pedestal alt amb un intercolumni idèntic al de les columnes del pòrtic nord. Les cariàtides miren cap al Partenó i presenciaven el pas de la gran processó de les panatenees quan anaven cap al temple per fer ofrena a Atena del vestit o peple. Actualment els falten les mans, però és molt probable que amb l'esquerra s'agafessin la túnica i amb la dreta aguantessin un objecte de culte. Els caps no aguanten l'arquitrau directament, sinó que entremig hi ha un kálathos esculpit. L'escultor, que era deixeble de Fídies, soluciona hàbilment un problema estètic, el de donar una secció més ampla a la part més fina i dèbil de la imatge, que és el coll de les noies i, per fer-ho, hi representa una bona massa de cabells. D'altra banda, també es pot apreciar un intent molt natural d'equilibrar el pes de les figures amb la flexió d'una cama, que ressalta les formes corporals sota la túnica per mitjà de la tècnica dels draps mullats, amb la qual vestit i cos s'identifiquen. Les cariàtides són un exemple d'interrelació entre l'escultura i l'arquitectura, perquè tenen tant la funció decorativa com l'estructural de suport de l'edifici, pròpia de les columnes. Representen la variació més gran que es va fer de l'ordre jònic.

 

 

 

3. LES FAÇANES A NIVELLS DIFERENTS

 

Per construir l'Erectèon, l'arquitecte es va haver d'adaptar a dos nivells topogràfics diferents separats per un desnivell de tres metres. Les façanes de l'est i del sud estaven al nivell més elevat.

 

El pòrtic de l'est, que es va construir sobre un basament de tres graons, és més elevat i ric que el del temple d'Atena Niké, ja que hi havia sis columnes jòniques alineades (actualment només en queden cinc); en el collarí hi van posar una banda decorativa de vegetals policromats, i el cànon del fust és més esvelt i a més estava coronat per un arquitrau, un fris i un frontó.

 

El pòrtic nord és molt semblant a l'anterior, però les sis columnes jòniques no estaven alineades en una sola fila, sinó que adoptaven la forma característica del temple pròstil. Les columnes d'aquest pòrtic eren un metre més altes que les del pòrtic est, però aquesta diferència no feia pas que el pòrtic sobresortís de la paret de la náos, sinó que la seva coberta arribava just a sota la cornisa del pòrtic est. En aquest lloc s'ensenyaven les traces de la disputa entre Posidó i Atena per la sobirania d'Atenes, que són l'obertura practicada pel trident de Posidó i l'olivera que va oferir la deessa.