EL SARCÒFAG DELS ESPOSOS

Sarcòfag funerari. Art etrusc. Període arcaic de l'art etrusc. Terra cuita policromada. Modelat. Segle VI aC (530-510 aC). 2,20 m de llarg i 1,41 m d'alt. Museu de la Vil·la Giulia de Roma.

La civilització etrusca, que es va desenvolupar en el centre de la península itàlica, va néixer a finals del segle VIII aC i va rebre influències gregues, concretament jòniques, que procedien de l'Àsia Menor. Aquest tipus de sarcòfags representen el llit del difunt i suposen una gran novetat perquè substituïen els sarcòfags en forma d'arques o cofres. L'originalitat etrusca consisteix, entre altres coses, en l'aspecte religiós i en la concepció del trànsit cap al més enllà. El més enllà es considerava la vida vertadera, que calia afrontar sense por, i per a la qual calia preparar-se. Per aquest motiu, l'art funerari etrusc va tenir un gran protagonisme: tombes, pintures murals decoratives (vegeu les Tombes dels lleons i dels lleopards), sarcòfags i urnes cineràries o canopis.

Es conserven dos sarcòfags procedents de la necròpoli de Cerveteri: un és a la Vil·la Giulia de Roma i l'altre, acabat de restaurar, és al Museu del Louvre de París.

L'ús de terra cuita en lloc de pedra permet a l'artista un modelat més ràpid i més espontani que es reflecteix en la vitalitat dels dos esposos i en els seus gestos expressius. Les superfícies llises aconseguides amb terra cuita són simples i contribueixen a donar vitalitat a les figures.

Aquest grup escultòric, que es va modelar per posar a la tapa d'un sarcòfag, representa una parella d'esposos que reposa en un llit, adoptant una postura reclinada però rígida que prové de l'art oriental o del grec. La seva rigidesa només es veu alterada per la posició de les mans esteses de l'esposa, més dinàmiques, que havien de portar unes copes amb ungüents i perfums per oferir al marit. L'espòs, amb el tors nu, passa el braç dret per darrere del cap de l'esposa i li dirigeix una mirada tendra i serena.

En el sarcòfag es barregen les influències jòniques amb les que són pròpiament etrusques, i això el converteix en una obra de gran originalitat: d'entre les jòniques destaquem el tractament arcaic de les cares i la forma de presentar els plecs de la roba o els braços; les etrusques es poden veure en les modes dels pentinats, en la iconografia de la parella en el banquet funerari i en l'escàs tractament de la part inferior del sarcòfag, on l'artista no ha fet cas dels principis grecs de proporció en la representació de les extremitats inferiors, de les quals només es descriuen amb detall les sandàlies.

La cara és la part del cos on l'artista individualitza els personatges, la qual cosa converteix la seva obra en un retrat. El retrat és un gènere que l'art etrusc va desenvolupar àmpliament a partir de les màscares mortuòries i que va influir posteriorment en la retratística romana.

La representació dels difunts de l'art etrusc queda eternitzada en un rostre serè i plàcid, que transmet confiança, vitalitat i optimisme, lluny de la representació més greu i solemne de l'estatuària fúnebre egípcia. Aquest sarcòfag ressalta la voluntat d'evitar al difunt una soledat errant en el més enllà, perquè recrea en la seva pròpia sepultura l'ambient íntim, familiar i conjugal que va gaudir en vida: una situació habitual i distesa en què tots dos esposos conversen i participen en el banquet que se celebra en honor seu.

Malgrat tot, encara queden per resoldre algunes qüestions, com ara si es volia representar els esposos en el banquet funerari o en qualsevol altre banquet de la seva vida d'aristòcrates, o si el sarcòfag es va fer per a tots dos esposos o només per a un.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALL DE L'OBRA

1. LES CARES

En la representació de les cares és on es reflecteixen més clarament les influències de l'art jònic arcaic en l'escultura etrusca. El tors nu de l'espòs i els vestits de l'esposa recorden els models de koré i kûros arcaics grecs i també el somriure esbossat dels llavis, els ulls sortits, oblics i en forma d'ametlla i la senzillesa dels pentinats. La restauració recent que se'n va fer al Museu del Louvre ens ha permès restituir alguns colors que s'havien aplicat sobre la terra cuita; destaquen, entre altres, el color groc per pintar els cabells, i el to rosat dels cossos. L'home du una barba, poc treballada, que li allarga les faccions. L'anatomia del cos masculí està descuidada, gairebé no es percep el volum del pit i de les espatlles, i està molt lluny de la representació naturalista dels òrgans del cos.