EL NEN DE L’ESPINA

Escultura.. Art grec. Període hel·lenístic (primer quart del s. II aC). Còpia en marbre d’un original en bronze. Museu Capitolí de Roma.

La fragmentació de l’Imperi d’Alexandre el Gran i els nous corrents procedents d’Orient havien fet canviar radicalment les bases de l’art grec. En alguns d’aquests regnes havia triomfat l’ideal polític (Pèrgam), i en altres, la majestuositat (Egipte), i també el retrat, indicaven el nou esperit que animava la societat. En tots els casos, però, s’endevina que la desfeta posterior al s. V aC orienta els corrents artístics vers uns camins que fugen dels ideals de transmetre la transcendència divina i pretenen acostar-se més a l’home, a la seva història i a la seva realitat quotidiana. Tot i que es van canviar els punts de referència no es va perdre de vista els models clàssics.

A mitjan s. II aC Roma s’havia apropiat de Grècia, i la seva tradicional indiferència per l’art grec es va transformar radicalment. L’art clàssic grec es va començar a copiar i exportar a la capital i els artistes, a partir d’aquests moments, van tenir una nova clientela que volia decorar els seus espais privats i públics amb obres gregues. D’aquesta manera, Roma es va convertir en un factor molt positiu per a la creació d’obres d’art, i, de totes elles, les que més preferien els romans eren les obres que procedien de l’Àtica o del Peloponès. Per aquests nous artistes, les obres mestres dels s. V i IV aC continuaven sent l’ideal perdut. És el que els comentaristes definien com a corrent neoàtic. És el moment de les grans còpies dels clàssics que van anar a parar a Roma o bé es realitzaven a la mateixa Roma per artistes grecs.

El nen de l’espina s’ajusta perfectament a aquestes premisses apuntades més amunt. L’original en bronze recull els trets de quotidianitat que animaven les noves comandes. Es tractava de realitzar obres que traduïssin els nous gustos, molt més decoratius que transcendents. Aquesta predilecció per temes de la vida quotidiana va fer que s’escullissin temes i models fins ara marginats per trivials, com els nens, els vells, el món de les passions més humanes, és a dir, el món dels antiherois, o altrament dit, dels herois quotidians.

Desconeixem la procedència de l’obra, però tot fa pensar en la gran difusió que devia tenir l’original si hem de fer cas a les còpies que se n’han conservat: Museu del Louvre, Galleria degli Ufizzi de Florència i la del Museu Capitolí de Roma.

La figura d’un atleta que està realitzant una acció tan quotidiana com pot ser la de treure’s una espina clavada durant la cursa, ens canvia totalment la manera de concebre l’heroi mitificat durant els segles anteriors i ens presenta un personatge quotidià. Tanmateix, aquest nou esperit no impedeix que l’artista tingui al davant els models plàstics que li han transmès els seus avantpassats, anatòmics, el modelat dels cabells i del rostre, el mateix polit del marbre; tot té el clar referent clàssic.

La nova concepció social de l’art també es té en compte. L’obra ha perdut el seu únic punt de visió i s’ha de mirar i entendre des de diversos angles, de manera que cada lectura ofereix aspectes nous i diversos del mateix conjunt.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

ALTRES OBRES DEL PERÍODE HEL·LENÍSTIC

1. 'VICTÒRIA DE SAMOTRÀCIA'

La famosa escultura, que es troba al Museu del Louvre de París, és un clar model d’escultura hel·lenística. Es tracta d’un original en marbre d’una alçària de 2,45 m i que data de l’any 190 aC. Procedeix de l’illa de Rodes.

L’acció de l’aire i de l’aigua ens indiquen el nou gust per adequar la plàstica a la dinàmica que mou els corrents filosòfics i vitals del moment.

La deessa que bascula cap al davant mentre baixa de la proa d’una nau amb la seva vestimenta enganxada al cos, ens remet a la tècnica de la roba mullada utilitzada per Fídies als frontons del Partenó.

2. 'VENUS DE MELOS'

Des de la seva descoberta el 1820, aquesta obra, que es conserva al Museu del Louvre de París, ha despertat una gran admiració. Es tracta d’una figura neoàtica que participa del nou corrent de tractament de figures femenines que va iniciar Praxíteles.

La Venus de Melos conserva els elements mitològics que li són propis. L’artista ha conservat en la seva obra en marbre d’uns 2 m d’alçària, que és l’original, aquells elements formals que eren els típics de Praxíteles, plàstica que ve determinada per la sinuositat que dibuixa la figura de la deessa.