EL COLOSSEU

Arquitectura: edifici públic per a espectacles. Art romà: període imperial, dinastia flàvia (s. I dC). Marbre, morter i maó. Diagonal exterior màxima, 189 m; diagonal interior màxima, 88 m; alçària màxima, 57 m. Roma.

El model general d’amfiteatre va néixer a finals de la República amb l’ideal de glorificar la figura dels governants i patricis i mostrar-ne la faceta benefactora.

El model més antic d’amfiteatre existent al món romà és el de Pompeia, que data de l’any 80 (República). Al llarg de l’Imperi, el Colosseu, també conegut com amfiteatre Flavi, va servir de model per a molts altres edificis que van sorgir a tot l’Imperi. Els exemplars més ben conservats són el de Nimes i Arles (sud de França) i el d’El Djem (Tunísia).

Els orígens dels amfiteatres, si bé es poden remuntar a les construccions etrusques, s’han de buscar en els teatres grecs. La unió de dos teatres dóna lloc a una formulació ovalada amb un espai interior, també ovalat, que està envoltat per l’espai destinat als espectadors.

Iniciat sota el govern de Vespasià (l’any 72 dC) i acabat durant el mandat de Titus l’any 80, és una de les obres que millor defineix la Roma imperial.

El Colosseu es va ubicar a l’indret que ocupava el llac artificial de la Domus Aurea de Neró, i la seva edificació va comportar alguns problemes urbanístics que van alterar la urbanització general de la nova zona a causa de la proximitat del Fòrum imperial i als problemes de circulació que aquest fet comportava. La faceta urbanística va determinar, en bona mesura, la importància que es va donar a la façana.

L’interior de l’edifici –entès com la unió de dos teatres amb les diagonals ampliades–, estava preparat per encabir-hi unes 50.000 persones i disposava de 160 boques que tenien com a funció facilitar la circulació dels espectadors, faceta en què els romans han mostrat el seu enginy pragmàtic.

Des del punt de vista arquitectònic, l’edifici no presenta gaires problemes tècnics ni massa novetats. Se segueix el sistema normal de construcció romana, tant pel que fa als materials com pel que fa a la tècnica. Tanmateix, la rellevància de l’edifici s’ha de situar en la utilització a què es destinava: grans manifestacions que tenien com a finalitat enaltir la ciutat i els seus governants alhora que buscaven una vàlvula d’escapatòria per al poble. Amb aquests objectius, sovint hi tenien lloc grans esdeveniments populars pagats pels emperadors i pels patricis rics, on els gladiadors i les feres esdevenien l’atracció principal.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. PLANTA

La planta del Colosseu és una el·lipse. La seva anella exterior servia de suport a tot el conjunt i descansava sobre pilars i arcs. A partir d’aquesta anella (a 57 m d’altura), i en pendent fins al nivell de la base, hi havia la càvea, on es distribuïa el públic que recorria un seguit d’anells concèntrics separats per corredors que facilitaven la circulació. Tot el conjunt s’aguantava sobre murs de morter i maons, reforçats per pilars i arcs, que servien perquè hi circulés el públic.

La ubicació del públic es feia seguint criteris jeràrquics. Així, la zona més propera a la superfície estava destinada a les autoritats, la mitjana als ciutadans, i el tercer nivell era ocupat pel poble, que també ocupava l’anella que quedava a la part més alta.

Als peus de la graderia, en forma d’el·lipse, com l’exterior, feia 50 per 80 m. Per sota d’aquesta superfície plana (l’arena) hi havia uns corredors i dependències destinades a magatzems, als gladiadors i les feres.

2. ALÇAT

L’exterior de l’edificació del Colosseu estava recobert amb marbre i compost per tres pisos de 80 arcades cada pis, cadascuna de les quals tenia 4,20 m de llum i 7 m d’alçada en el primer pis i 6,75 als altres dos pisos. Cada arcada contenia una estàtua d’un atleta o personalitat política destacada.

Cada pis seguia un ordre clàssic diferent; el primer seguia l’ordre dòric toscà, el segon el jònic, i el tercer el corinti; es mantenia així l’ideal clàssic.

Per damunt d’aquests tres pisos s’aixecava un àtic sense arcades però amb finestrals que s’alternaven amb escuts de bronze daurats i per damunt de tot el conjunt de la façana, un enginyós sistema de suports de fusta permetia assegurar la coberta de tela que protegia els espectadors del sol i de la pluja.