EDUARDO CHILLIDA: MUTACIÓ

Escultura basca de les segones avantguardes (1959-1963). Acer, 23,5 x 19 x 23 cm. Col·lecció particular de M. Jesús Santos Díez.

L’escultura de les segones avantguardes, és a dir, posterior a la Segona Guerra Mundial, té una clara tendència cap a l’informalisme però no pas d’una manera tan radical com en la pintura.

Mutació correspon a la primera etapa artística de l’escultor basc Eduardo Chillida. És una obra poc coneguda però significativa perquè permet veure la força que l’escultor sap extreure dels materials, en aquest cas l’acer, i la contundència de les formes, les quals no tenen un suport ben bé iconogràfic ja que no representen una forma concreta. Els noms de les obres de Chillida expressen més aviat conceptes que no pas objectes materials. Es veu en Mutació, que vol dir 'transformació', 'evolució' o 'variació'; per tant, es refereix a un procés de canvi. Les formes, sense el suport de la realitat, han renovat el lèxic escultòric. Aquesta és una innovació del segle XX: l’abstracció. El nucli essencial de l’obra de Chillida és l’espai com a punt de partença i origen, i al mateix temps, límit. Chillida es formula bàsicament quatre conceptes: el límit, el buit, l’espai i l’escala. Tots ells estan subjectes entre ells i relacionats amb la matèria. Per ell, les escultures no són representacions sinó preguntes, la qual cosa porta al significat metafísic i poètic de les seves obres.

L’escultor crea estructures tridimensionals vigoroses, de tall arquitectònic, a l’interior de les quals s’obren buits tan importants com la matèria mateixa. A les seves obres s’hi veu la presència física del treball: gràcies al pas del foc el metall esdevé dúctil, emmotllable. La producció de Chillida recorda alguns estris artesanals per la manera com tracta els volums, l’espai i el buit, alhora que conserva totes les peculiaritats del natural i l’orgànic. L’escultor basc treballa els materials més diversos amb un sentit més racional que els seus antecessors Pablo Gargallo o Juli González. El resultat són unes formes abstractes radicals i rotundes.

Els treballs de ferro i fusta d’Eduardo Chillida dels anys cinquanta i seixanta s’articulen perfectament dins d’una societat molt industrialitzada, com era la basca. L’escultor evoca un artesà que mira la seva terra formada per una societat tradicional que lluita per mantenir la seva especificitat, en un món de transformacions accelerades.

Chillida va fer els primers passos artístics en l’abstracció geomètrica, entenent que la tècnica és un instrument inigualable per expressar un univers d’idees que va més enllà del tangible i concret. Les seves obres s’han de contemplar com a veus materials que s’han de deixar sentir amb tota la grandesa. El domini que té de la mesura i la proporció el converteix en un dels mestres contemporanis que han dotat més bé les seves peces d’una gran monumentalitat, sigui quina sigui l’escala i el lloc que ocupen.

Hi conflueixen l’herència de l’escultura moderna i els arquetips culturals del seu país, el País Basc. A partir d’aquests elements crea una obra polifacètica recorrent als materials més diversos. La valoració que fa de la matèria per ella mateixa el portarà a experimentar-la contínuament per mirar de resoldre els problemes conceptuals que es planteja. De vegades recorre a tones d’acer, formigó, fusta o granit per fer escultures de grans dimensions (Abesti Gogora), de seixanta tones de pes,1959). En aquests casos necessita gairebé una gran fàbrica per treballar. No obstant això, també en fa moltes de petites o mitjanes.

Els darrers anys ha fet servir materials tan lleugers com el paper i la corda, tal com es veu en la sèrie de collages anomenats Levitacions (1988-1992), o la terra cuita en la sèrie Lurra.

Alguns dels seus darrers projectes són el buidatge d’un caserío de Zabalaga per fer-ne un espai on presenta la seva obra al País Basc, inaugurat el 16 de setembre de 2000, i el projecte de Tindaya a Fuerteventura, consistent a buidar una muntanya per introduir-hi l’espai del firmament.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

1. ‘MODULACIÓ DE L’ESPAI I’

La manera com Chillida modela l’espai és modulant els materials. En aquesta obra del 1963, treballada amb ferro forjat i soldat, l’escultor intenta conquerir l’aire, emmotllant l’espai i establint noves relacions entre la construcció i l’espai. El límit, segons ell, és el principal protagonista de l’espai com també el present, un altre límit, és el principal protagonista del temps.

2. ‘ELOGI DE L’AIGUA’

(Parc de la Creueta del Coll a Barcelona,1987). Aquesta obra és una interpretació molt personal del mite de Narcís: l’aigua on es veu reflectida l’escultura col·labora en la creació de l’altra meitat de l’obra. Està situada en un espai buit, com si fos un absis al revés, d’una antiga pedrera. Es tracta d’una massa escultòrica enorme suspesa en l’espai, a molt poca distància de l’aigua, i subjectada per quatre cables d’acer en la roca, amb una breu oscil·lació que hi dóna vida. És feta de formigó armat, pesa 54 tones i fa 6 x 7,8 metres d’ample i 4 metres de llarg. L’obra va néixer allí mateix, al peu de la muntanya, perquè van muntar l’encofrat a l’indret triat per l’escultor. Constitueix una mostra de les seves intervencions als espais naturals, que ell desafia, complementa i reinterpreta. No imita pas la natura sinó que hi busca una complicitat, l’elogia i procura que la seva intervenció quedi reduïda al mínim.

3. ‘GRAVITACIÓ NÚMERO 12’

«En una línea el mundo se une, con una línea el mundo se divide, dibujar es hermoso y tremendo.» (E. Chillida)