ÉDOUARD MANET: DÉJEUNER SUR L'HERBE

Pintura impressionista (1863). Oli sobre tela (2,13 x 2,69 m). Museu d'Orsay, París.

El 1863 es va celebrar, com cada any, la mostra oficial de pintura en el Saló de París. En aquella ocasió, el jurat havia eliminat més de la meitat de les cinc mil obres presentades. Els artistes rebutjats aconseguiren, després d'un seguit de protestes, que el mateix monarca, Napoleó III, intervingués en la qüestió i ordenés obrir un altre Saló, que va ser batejat amb el nom de Saló dels Rebutjats. És on es donà a conèixer Manet amb dues de les seves obres més representatives –Olympia i Le déjeuner sur l'herbe– que van resultar escandaloses als ulls d'un públic, que, acostumat al nu només quan estava «justificat» perquè pertanyia a temes mitològics, el considerava una immoralitat en escenes de la vida real i amb personatges contemporanis.

L'autor presenta, en aquesta obra, una escena quotidiana de l'època: els banys en el Sena, a Argenteuil, tocant a París. Dos amics enraonen, havent dinat, asseguts a l'herba en companyia de dues noies: la del primer terme va nua del tot, i l'altra, vestida amb roba interior de l'època, es refresca en un rierol, un xic més enllà. El tema de l'obra –una conversa entre personatges vestits i personatges nus– s'inspira clarament en el Concert campestre de Ticià, quadre exposat en el Museu del Louvre. La diferència fonamental consisteix en el fet que els protagonistes de Ticià són divinitats fluvials que conversen tot escoltant un concert a l'aire lliure, mentre que Manet converteix les divinitats fluvials en joves artistes parisencs de l'època, que gaudeixen d'una jornada de lleure.

Fins i tot des del punt de vista formal, l'obra també va ser revolucionària. Tant el tractament del color com la perspectiva i la composició resultaven allunyats dels models habituals. A més, les diferents parts del quadre no tenen relació formal les unes amb les altres: hi ha un bodegó en el primer pla, uns personatges centrals en composició triangular, una dona i una barca suspesos en un altre pla, i tres obertures sobre la llum del fons. Tots aquests elements només tenen en comú un tema que, pres de la pintura clàssica, Manet interpreta amb afany innovador.

Manet no pot ser considerat un pintor impressionista, però sí l'iniciador de la pintura moderna, precisament per les seves innovacions en la composició, la perspectiva i la gradació de la llum i del color: d'una banda, la insistència que és la llum l'element que hi dóna color, i de l'altra, la desaparició de la degradació cromàtica amb l'alternança, en les seves obres, de zones de forta definició amb zones de molt poca definició. Aquestes innovacions el van dur a ser el primer pintor que va «desconstruir» el llenguatge clàssic segons el qual la pintura havia d'imitar allò que es veu en la naturalesa. Va influir els impressionistes i fou influït per aquests, alhora que va col·laborar-hi algunes vegades. Amb aquesta obra inaugura, d'altra banda, el plein air, desenvolupat en totes les seves possibilitats per la pintura de finals del segle XIX.