DONATO BRAMANTE: SAN PIETRO IN MONTORIO

Arquitectura religiosa (1502-1510). Renaixement (Cinquecento). Pedra. Acadèmia de les Belles Arts d'Espanya, Roma.

L'any 1503 els Reis Catòlics, Isabel i Fernando, van encarregar a Bramante la construcció d'un petit temple, que havia de passar a la història de l'arquitectura com una obra modèlica pel contingut classicista que presentava.

Es tractava de commemorar i sacralitzar l'indret just on la tradició situa el martiri i crucifixió de sant Pere. El pati que envolta actualment aquest petit edifici no és circular com havia previst Bramante, sinó rectangular, cosa que dificulta i distorsiona el conjunt ideat per l'arquitecte. Malgrat això, el temple esdevé una síntesi clàssica ja que va ser concebut com a centre d'un espai real enquadrat dins les línies de la perspectiva que determinen les finestres del pati que el circumda.

Bramante va concebre l'edifici a tall de tabernacle que assenyalés el forat obert en una roca on la tradició situava l'esdeveniment religiós esmentat. Va decidir, doncs, alçar damunt la cambra subterrània un cilindre coronat per una cúpula aixecada sobre un tambor que culmina amb una llanterna. És, per tant, un temple al·legòric i simbòlic, qualitats que es reforcen mitjançant els relleus esculpits a les mètopes que envolten l'exterior de la construcció.

San Pietro in Montorio segueix el model del thólos grec –com ara els que trobem a Delfos o a Epidaure– o bé dels temples romans consagrats a Vesta o a consultar l'oracle de la sibil·la. Aquests referents ens indiquen prou clarament que Bramante parteix de models clàssics i els adapta a les solucions del Renaixement, seguint els ensenyaments d'Alberti. Efectivament, l'edifici és concebut d'acord amb unes pautes de proporcionalitat molt estrictes: les diferents parts de l'arquitectura s'articulen en funció de tot el conjunt. Hi observem, a més, que els elements estructurals –columnes i murs– i la relació entre ells –el perfecte diàleg entre les línies horitzontals i les verticals– predominen sobre els elements decoratius. La gradació que dibuixa el basament esglaonat de l'exterior del templet subratlla allò que Bramante té interès a remarcar: el volum i el conjunt; dos aspectes que esdevenen l'inici de la lectura global de l'arquitectura. Aquesta lectura fa palès, a més, l'interès del Renaixement per l'estricta aplicació dels principis de la proporcionalitat i de l'harmonia.

Segons Bramante, aquests principis estètics han de servir per reflectir un ideal superior a la pura materialitat. Es tracta de la plasmació de la romanità, el nou ideal que pretén encarnar la Roma del papa Juli II, que signifiqui la reencarnació de la Roma imperial a través del sentit que li dóna el seu caràcter religiós.

És per això que el temple és concebut en clau historicocommemorativa perquè s'alça damunt del lloc que havia sacralitzat el primer papa, sant Pere, el fundador de l'Església de Roma. I per tal de donar forma a aquests principis, Bramante es fonamenta en els principis teòrics, emanats de Vitruvi, i en la història, la referència als models clàssics. Es vol aconseguir, doncs, fixar un model, un cànon, un mètode, amb la intenció posada a revalorar el paper que ha de tenir Roma dins el nou ordre religiós i polític del moment.

Aquest model de temple –per la significació ideològica que desprèn, sobretot– va encaixar perfectament amb l'ideari del papa Juli II. De fet, l'any següent (1505), el mateix papa li encarregà el projecte de la que havia de ser l'església més gran de la cristiandat: Sant Pere del Vaticà. Bramante, per a elaborar aquest nou projecte, no farà altra cosa que ampliar i perfeccionar el model de San Pietro in Montorio.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. PLANTA

El templet, tot i les reduïdes dimensions (4,5 m de diàmetre), s'articula al voltant de l'eix central que dibuixa la llanterna. La columnata exterior –element bàsic i mesura de tot el conjunt– és la que dicta la circumferència dels tres anells concèntrics en què és disposat l'edifici.

El temple presenta un espai arquitectònic tancat en ell mateix. Per realitzar-lo, Bramante se serveix dels grans teòrics del Renaixement –d'Alberti, sobretot– en articular l'edifici al voltant d'una planta centralitzada, totalment simètrica, i crear un cos geomètric que gira hipotèticament al voltant d'un eix central imaginari i que forma cilindres concèntrics. L'exterior és rematat per una balconada elegantíssima, i l'interior, per una cúpula que descansa damunt un tambor sense finestrals.

2. ALÇAT

Al voltant d'un cilindre interior que constitueix el cos central de l'edifici, Bramante disposa un cercle de columnes que suporten un arquitrau en què s'alternen mètopes i tríglifs, i on es reprodueixen escenes relatives al martiri de sant Pere.

El cilindre principal és col·locat dins d'un cilindre exterior, de manera que aquest no impedeix veure el primer. Damunt l'anell exterior, una balconada permet recuperar la visió del nucli central, dominat per la cúpula i coronat per la llanterna. Així, des de la cripta fins al punt més elevat, s'articula un discurs progressiu sense concessions decoratives, que obliguen a una lectura en perspectiva ascendent.