DONATELLO: DAVID

Escultura exempta (1440). Renaixement (Quattrocento). Bronze (1,58 m). Museu Bargello, Florència.

Donatello (1386-1466) és un dels artistes que millor van contribuir a la definició del nou llenguatge renaixentista mitjançant l'escultura. Aconseguí alliberar-se dels convencionalismes tradicionals medievals a favor de la definició d'un nou model d'escultura, que tenia el centre d'interès en els valors formals de l'idealisme classicista. Aquesta referència clàssica no va ser per a ell cap herència que s'hagués de salvar, sinó una mena de virtus cívica florentina, sempre viva en l'esperit del poble. De fet, era un artista sorgit de les capes populars que havia après l'ofici treballant en tallers tradicionals i que passà, després, a formar part del cercle d'amistats de Ghiberti, i sobretot de Brunelleschi, amb el qual va fer un viatge a Roma per tal d'estudiar les antiguitats romanes.

Coneixia a fons les escultures clàssiques, i volia recrear-ne l'actitud noble i la gravetat plàstica; per això no descansà fins a trobar, en els models quotidians de la seva Florència, patrons que el remetessin a les obres clàssiques esmentades. Igual com posava la figura d'un camperol a tall de Crist a la creu –Brunelleschi l'acusà d'això–, retratava nobles, joves, artesans o bé simple gent del carrer.

El personatge bíblic de David comença a ser utilitzat pels artistes del Quattrocento florentí com a prototipus de les virtuts que havia de tenir tot «bon ciutadà» de la república: habilitat, fortalesa, docilitat, sensibilitat i gallardia. Segons qui sigui l'autor –Miquel Àngel, Andrea il Verrochio, Donatello– i segons quin sigui el moment, es destacarà l'una o l'altra d'aquestes qualitats.

L'any 1440 la família Mèdici encarregà a Donatello una escultura que representés el personatge bíblic, per decorar el centre del pati del palau que la rica família s'estava construint a Florència.

Considerada la primera escultura nua fosa en bronze des de l'antiguitat clàssica, ens presenta un jove que no es vanagloria de la gesta heroica que acaba de portar a cap –amb una senzilla fona havia aconseguit abatre el gegant Goliat–, sinó més aviat la figura d'un adolescent que, tot i tenir el cap del gegant als peus, manté una actitud ben allunyada de la fortalesa i de la valentia. No ens mostra un noi serè i noble, com farà més endavant en executar el seu famós Sant Jordi (1420), sinó un adolescent pensarós, potser inspirat en un dels xicots que acostumaven a banyar-se despullats al riu Arno. Fa un posat malenconiós, i sembla sorprès de la seva gesta. El cos es vincla lleugerament, marcadament, i es recolza tot ell en la cama dreta, el maluc marcant una acusada corba sensual.

Al marge –i paral·lelament– de l'esmentada lectura sensual de la imatge, l'escultura es distingeix per la recuperació dels elements de composició que havien destacat durant l'hel·lenisme i que s'ha convingut a denominar contrapposto, això és, centrar l'expressió de la figura en la contraposició d'elements lineals. Donatello recupera, així, l'estètica de Policlet i de Praxíteles. La figura de David mostra una clara dialèctica entre parts del cos –braç o cama– esteses o flexionades que marquen unes manifestes contraposicions dreta i esquerra. I enmig d'aquest diàleg contrastat, sobresurt el tors i el cap recte de la figura.

Només l'elegant i sofisticat barret que cobreix el cap de David i la decoració de la base de l'estàtua constitueixen convencionalismes decoratius. La resta de plasticitat la dóna la figura mateixa amb la seva marcada dualitat que li ofereix, en conjunt, una gran expressivitat sensual.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

1. ‘SANT JORDI’ (1420)

Escultura de marbre (2,09 metres d'alçària) conservada al Museu Bargello de Florència, que pren com a model un noi del poble per representar la figura llegendària de sant Jordi. Donatello hi plasma tot el seu ideal de bellesa: una figura que se sosté damunt dues cames arquejades, obertes en compàs, que aporten fermesa i elegància al personatge, tot ell articulat mitjançant un lleu arqueig del conjunt.

Vet aquí una obra que, tot i estar encara ancorada en el passat gòtic, presenta un nou model d'heroi segons els models clàssics, però seguint ja una lectura contemporània.

2. ‘EL CONDOTTIERO GATTAMELATA’ (1440)

Donatello ens presenta la figura d'un heroi militar, que li fou encarregada per la ciutat de Pàdua. Es tracta d'una estàtua eqüestre en bronze (3,40 x 3,90 metres), que descansa sobre un podi alt, adornat amb relleus al·legòrics.

L'escultura representa el líder damunt un esplèndid cavall, amb la pota davantera esquerra lleugerament alçada en actitud d'avançar lentament, amb solemnitat. Al capdavant d'un hipotètic seguici militar, el condottiero, vestit segons el model antic, controla el cavall amb les regnes, porta el bastó de comandament a la mà dreta i mira, desafiant i altiu, cap endavant.

Aquesta obra és considerada la més clàssica de totes les creacions de Donatello, tant pel tema –basament i sarcòfag– com pel tractament, que imita els models clàssics romans, sobretot el monument eqüestre erigit a la memòria de l'emperador Marc Aureli, a la ciutat de Roma.

El conjunt destaca, també, no solament pel treball tècnic en l'armadura, fet amb tota mena de detalls, sinó perquè representa la recuperació de l'esperit clàssic. Un model que esdevindrà referent per a les obres de retrat eqüestre que abundaran a partir del Barroc i que trobarem, sobretot, en les pintures de Rubens i de Velázquez.