DIADUMEN, DE POLICLET

Policlet. Escultura exempta. Art grec. Classicisme. Segle V aC (430-420 aC). Bronze (original), marbre (còpia). Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.

El Diadumen representa un jove atleta que alça els braços per lligar-se una cinta al voltant del cap com a símbol de victòria. Abans de la coronació oficial, tots els vencedors, un cop el jutge els havia proclamat, rebien una cinta de llana per lligar-se-la al cap com a símbol provisional de victòria. L'original no s'ha conservat, però hi ha còpies en marbre de l'època romana. La que presentem va ser feta a l'illa de Delos, en un centre de copistes d'obres de marbre del segle I aC, i per això encara s'hi reflecteix la influència de l'art hel·lenístic tardà. Aquest fet ens planteja el problema de la correspondència exacta entre la còpia i l'original. Sovint, els copistes deixaven evidència de les influències del seu temps, encara que copiessin una obra d'un període molt més antic. I, a més, en passar d'un material –el bronze– a un altre –el marbre– es produïa també certa desnaturalització formal.

El Diadumen presenta una variació en la representació de figures d'atletes; ja que a diferència del Dorífor, el cos adopta una forma més tova, plàstica i humana. La posició del cos i la demarcació de les parts són les mateixes, però els braços alçats i el cap inclinat cap a un costat li donen una vivacitat i una sensualitat noves. També és una obra del moment culminant del domini del naturalisme per part dels escultors grecs, però en aquest atleta les formes corporals són més naturals i més arrodonides.

L'actitud del Diadumen és més reflexiva i l'atleta està més concentrat en l'acció. Adopta una actitud més humanitzada i no tan absent.

Manté la symmetria, el contrapposto, el sistema d'equilibris, el cànon i l'idealisme que podem observar en el Dorífor.

El Diadumen correspon a la fase de maduresa de l'escultor, on es pot apreciar la influència d'Atenes i de l'escola de Fídies.

El Diadumen és l'obra més tardana de Policlet.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. EL PENTINAT

El pentinat de l'escultura ja no és tan geomètric, és més natural i lliure que el del Dorífor, però encara respon a un ordre canònic rígid. Els rínxols estan treballats amb el trepant, i això els dóna una forma més esponjosa i plena; el seu crani no es veu tan marcat com en el cas del Dorífor; la cinta realça el volum del pentinat i el cap no està només una mica girat cap a la cama dreta, sinó que està totalment inclinat.

2. EL TORS

La flexió del tors ample és més evident. Conserva el cànon de les proporcions ideals, però la musculatura està insinuada d'una manera més delicada que en el Dorífor. Gairebé no es remarquen els detalls anatòmics. És més proper a la representació del jove Efeb que de l'atleta. Els braços, per fi alliberats del cos, mostren una llibertat de moviment en l'espai, tot i que l'escultura encara ofereix una visió frontal.

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

3. EL 'DORÍFOR'

El Dorífor representa un jove atleta amb una llança. Malgrat que il·lustrava els conceptes teòrics del cànon, probablement es va col·locar en un lloc públic o formava part d'un monument sepulcral o votiu. La producció de Policlet es basa sobretot en la representació de figures d'atletes per encàrrec de famílies riques, la qual cosa el defineix com un creador per a gustos aristocràtics.

L'original en bronze no s'ha conservat, però fins els nostres dies n'han arribat un munt de còpies en marbre de l'època romana, la influència de les quals es percep en les figures dels emperadors, per exemple la d'August de Prima Porta, que adopten el seu contrapposto, és a dir, la relació entre el braç dret i la cama esquerra, que expressen descans, i la cama dreta i el braç esquerre, que denoten tensió. El contrast de tots dos costats s'evidencia en les línies que els defineixen: així, mentre el costat dret presenta una definició tancada, recta i vertical, l'esquerre presenta un perfil obert, sinuós i trencat. La representació del contrapposto en el Dorífor es fa per mitjà del ritme en alternança i creuat dels seus membres: la cama dreta, recta, suporta el pes i es recolza a terra contraposada al braç esquerre, que està doblegat per aguantar la llança; la cama esquerra, lliure i en posició de descans cap enrere, frega lleugerament a terra i es contraposa al braç dret, que cau relaxat perquè està lliure i no ha de fer cap esforç; el genoll dret queda més alt que l'altre i s'oposa al maluc esquerre, que queda més baix, i al revés.

El cap està lleugerament inclinat cap avall i a la dreta, ja no té la posició frontal clàssica, i el tors i el maluc giren cap a l'esquerra.

El Dorífor supera la rigidesa dels esquemes del kûros arcaic gràcies a l'aplicació d'un sistema de proporcions ideals al nu masculí o symmetria.

Els estudiosos del tema no s'han posat d'acord sobre quina era la mesura base a partir de la qual s'establia la proporcionalitat amb la resta de parts del cos. Alguns diuen que el mòdul base era la falangeta del dit petit, de manera que amb un trosset de fil mateix es podia fer un càlcul ràpid de totes les altres mesures.

El Dorífor representa una gran moderació i contenció en el moviment, lluny de l'artificialitat del Discòbol de Miró. El moviment i l'estabilitat s'equilibren; enretira la cama enrere, però manté l'equilibri estàtic. L'artista no busca representar una acció concreta, sinó un cos que faci la impressió d’estar en tensió muscular reposada i continguda.