CONJUNT ICONOGRÀFIC DE SANT CLIMENT DE TAÜLL

Anomenat Mestre de Taüll. Pintura. Art romànic. Edat Mitjana (primera meitat del s. XII). Pintura al fresc i pintura al tremp. Absis de l’església de Sant Climent de Taüll, Barruera, Alta Ribagorça. Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona.

La inscripció que apareix pintada en una de les columnes interiors de l’església fa saber que aquesta va ser consagrada pel bisbe de Roda d’Isàvena el dia 10 de desembre de 1123, la qual cosa ens fa pensar que el conjunt pictòric podria ser dels voltants d’aquesta data.

El conjunt pictòric de l’absis principal de l’església està realitzat seguint una tècnica mixta de pintura al fresc i pintura al tremp, i el conjunt principal està precedit per dos arcs triomfals amb la figuració de l’anyell –figuració de Crist, com a nou anyell que salvarà els creients igual que havia salvat els israelites a Egipte– i de la mà de Déu creador, inscrita en un cercle (símbol d’eternitat) que patentitza el poder del Pare segons el text d’Isaïes 66, 2, que tenen un paper important com a elements d’unió amb la nau longitudinal del temple.

La conca absidial segueix la típica organització del romànic en una línia de tres registres que obliguen a una lectura ascendent en el sentit de la concepció medieval del temps i de la història: la part inferior amb representacions ornamentals (cortines, motius florals...), la part intermèdia amb la presència de sants, apòstols i la Mare de Déu, i la part superior amb la destacada presència del Pantocràtor que apareix en la major part de conjunts murals i sobre fusta, tema provinent de la iconografia bizantina.

La imatge del Crist en majestat té al seus peus els quatre personatges coneguts com el Tetramorf, mentre que al costat de la màndorla hi trobem la figura de dos serafins que són testimonis-executors de l’escena. El conjunt superior està inspirat en el llibre de l’Apocalipsi de sant Joan (4, 2-7 i 5,1).

De tot el conjunt de l’absis destaca la figura del Pantocràtor de dimensions sobrehumanes i amb una actitud amenaçadora i autoritària; la seva mà dreta més que beneir amenaça i condemna, mentre que amb la seva mà esquerra sosté el llibre sagrat on es pot llegir «Ego sum lux mundi» (‘Jo sóc la llum del món’). Totalment en posició de frontalitat apareix assegut en un arc de cercle mentre els seus peus descansen sobre l’esfera de l’univers. El seu cos està concebut harmònicament, amb la cintura com a eix horitzontal que dibuixa en la seva part superior un triangle equilàter els costats del qual segueixen la inclinació del mantell, mentre que a la part inferior es dibuixa un trapezi equilàter.

A l’altura de les espatlles del Pantocràtor apareixen les dues lletres gregues (l’alfa i l’omega), la primera i la darrera lletra de l’abecedari grec, amb uns llums que pengen d’un sostre, simbolitzant el principi i la fi de la història.

Tot el conjunt de l’absis està estructurat seguint un estricte esquema simètric subratllat per la finestra del centre, que reforça la composició en sentit dels registres horitzontals. Aquest eix vertical de composició té la forma d’un triangle el vèrtex del qual se situa al cap de Crist. Malgrat l’aparent asimetria deguda a la posició dels dos braços, l’equilibri s’aconsegueix compensant el pes de la taca blanca del llibre amb la força del braç aixecat.

Si unim els cercles blancs disposats al voltant dels caps dels personatges (símbol de santedat) situats a dreta i esquerra del Pantocràtor obtindrem dos triangles que ens porten a la corona que envolta el cap de Crist. El color blanc, doncs, juga un paper important de composició. La mateixa organització en horitzontal de les corones dels personatges situats als peus de Crist no fa més que reforçar el protagonisme de la màndorla que envolta la figura de Crist, centre geomètric i temàtic de tota la composició.

Aquesta estructura geomètrica ens permet fer una lectura ordenada i fàcil dels temes i, alhora, una lectura simbòlica: el triangle com a representació de la perfecció de la Trinitat, i el cercle, de l’eternitat.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. FIGURA DEL PANTOCRÀTOR

A la part superior de la conca absidial hi destaca la figura del Pantocràtor, centre que uneix tot el conjunt i que capta l’atenció dels fidels tant pel lloc que ocupa com per la seva destacada personalitat.

No ens trobem pas davant una personificació de la divinitat allunyada dels models bizantins representats en mosaics (Cefalú o Monreale, a Sicília). Es tracta d’una figura amb una mirada penetrant i una gesticulació autoritària. La mateixa vestimenta ens mostra una recreació d’un personatge amb poder, que imita el model, també, de les figuracions bizantines.

La mateixa abundància i detall de les línies en els cabells, la barba, dibuixats amb un esquematisme i una simetria perfectes, i els mateixos plecs del vestit, ens remeten a les tasques cal·ligràfiques dels tallers monacals (scriptorium) on es copiaven els manuscrits amb una tècnica molt acurada.

2. FIGURA DE LA MARE DE DÉU

En la figura de la Mare de Déu, bastant malmesa en la seva part inferior, situada al costat d’altres sants, que ocupen la franja intermèdia del conjunt, hi destaquen les seves carnacions que combinen a la perfecció des del blanc a l'ocre dens, només separats per unes delicades línies negres que dibuixen els contorns de la figura i la textura de la seva vestimenta. Cal observar també el mateix contrast entre el blau del vestit (el color blau turquesa es reservava a les figures més importants) amb el blau més pàl·lid del fons. La taca ocre de la seva toca, que compensa els trets estilitzats de la cara contrasta, així mateix, amb la taca blanca intensa de la corona, i realça l’expressivitat del seu rostre.