COLUMNATA DE LA PLAÇA DE SANT PERE DEL VATICÀ

Bernini. Obra urbanística del Barroc italià (1657). 340 x 240 m. Roma (Vaticà).

Maderno havia acabat l’obra de la basílica en un moment en què encara dominava l'estètica del classicisme. Però els nous valors que s’anaven imposant, derivats del concili de Trento, donaren impuls a uns postulats estètics que Bernini va saber plasmar en la gran plaça que permet accedir al temple.

El primer projecte de Bernini consistia a edificar un conjunt de palaus al voltant de la façana de Maderno; amb tot, aquesta idea inicial es va anar transformant fins a convertir-se en una gran obra urbanística que plasmava el nou esperit de la Contrareforma: una gran plaça envoltada d'una columnata. Les obres començaren el 1657.

El conjunt és considerat com una de les obres més madures de l’estil barroc italià i que defineixen millor les característiques urbanístiques del nou estil gràcies a la gran càrrega simbòlica. Efectivament, responia a les necessitats de dotar el temple més gran de la cristiandat d’un espai que possibilités les grans concentracions de pelegrins i devots que acudien a Sant Pere del Vaticà amb motiu dels grans esdeveniments papals.

Bernini va donar a l’espai de la plaça una forma el·líptica amb quatre fileres de grans columnes entre les quals circulaven tres carrers. Novament una estratègia teatral servia els interessos religiosos: s'havia de correspondre amb una església que era la destinació de molts pelegrins amb vista a orar i a visitar la tomba del primer papa i amb la funció de desvetllar l’emoció del pelegrí que finalitzava el camí i que es trobava no solament davant la tomba de sant Pere sinó també davant la institució que representava la continuïtat del seu magisteri: l’Església i el papat.

El projecte de Bernini incloïa tancar l’espai final dels braços de la plaça amb una nova galeria com si es tractés d’un arc de triomf que reforçaria les ànsies de sorprendre el fidel i que encaixaria perfectament amb l’esperit teatral del Barroc. Tal idea, però, no es dugué a terme, sinó que, ben al contrari, molt més endavant, en època de Mussolini, es va obrir una gran avinguda fins al riu Tíber que permet una visió global de Sant Pere del Vaticà.

Des dels punts de vista arquitectònic i estètic, la plaça solucionava un dels problemes derivats de les successives ampliacions de Sant Pere. En efecte, la façana de Maderno era excessivament ampla i baixa dins el conjunt de l’obra, i l’allargament d’un dels eixos havia convertit la cúpula de Miquel Àngel en un detall secundari, de manera que el protagonisme que havia de tenir en el primer projecte quedava anul·lat.

La plaça de Bernini revalora tot el conjunt arquitectònic. Així, els dos braços trapezoïdals sembla que comprimeixen la façana a la vegada que reforcen visualment l’altura del pòrtic. També l’eix de la plaça, continuació de l’eix principal del temple, permet recuperar visualment la cúpula situant-la al final d’aquest eix. Amb aquesta fórmula geomètrica, Bernini recuperava Miquel Àngel i Maderno, i els integrava en un conjunt global que incloïa l’exterior, l’espai urbà. Tal com explicava el mateix Bernini, «Abraça els catòlics per reforçar-los les creences, els heretges per reunir-los amb l’Església i els ateus per il·luminar-los amb la vertadera fe».

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALL DE L'OBRA

1. PLANTA DE LA PLAÇA DE SANT PERE DEL VATICÀ

Aquesta gran plaça, de 340 x 240 m, té l’eix major situat en sentit transversal i queda delimitat per un pòrtic arquitravat. L’obelisc egipci i les dues grans fonts, la de la dreta dissenyada per Maderno i la de l’esquerra copiada fidelment per Bernini, reforcen aquesta línia. L’eix longitudinal marca un camí que s'encreua amb l’eix transversal en l’obelisc i condueix la mirada fins a la cúpula de Miquel Àngel. Amb aquesta fórmula es destaca l’eix major en detriment del menor, criteri que Bernini també seguirà a Sant Andreu del Quirinal.

Un edifici de planta trapezoïdal, que arrenca dels extrems de la portada mateix i que enllaça amb la columnata ovalada, uneix la plaça ovalada i la façana de Maderno

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

2. PLANTA DE SANT ANDREU DEL QUIRINAL

El 1658, Bernini va construir una esglesieta per als jesuïtes. Igual que a la plaça de Sant Pere del Vaticà, va tornar a recórrer a la forma el·líptica per a la planta: l’entrada i l’altar estan situats als extrems de l’eix menor, amb què sorprèn novament l’espectador. Bernini va prescindir de les plantes centralitzades que obligaven a una visió uniforme de l’espai interior i es va decidir per una opció que obliga l’espectador a multiplicar els punts de vista.

El conjunt de columnes interiors reben molta claror procedent de la cúpula i que es concentra principalment a la zona de l’altar.