CASPAR DAVID FRIEDRICH: MONJO VORA EL MAR

Pintura romàntica (1810). Oli (1,10 x 1,71 m). Museu Staatliche, Berlín.

Els pintors paisatgistes romàntics alemanys, sobretot Friedrich, eren panteistes, és a dir, identificaven la naturalesa amb Déu. S'hi internaven buscant els signes del llenguatge diví, que després representaven donant a cada element natural un contingut simbòlic. Així, les muntanyes, els rius, els camins, etc. signifiquen altres coses en l'obra de Friedrich. L'artista va formular una nova iconologia religiosa a través del paisatge. Altres paisatgistes romàntics, especialment l'anglès Blake, havien dut a terme alguna cosa semblant, però en Friedrich, els símbols de la religiositat no revesteixen formes humanes. Malgrat això, la simbologia de Friedrich no va ser sempre ben vista entre els protestants –religió a la qual pertanyia–, que tradicionalment no identificaven mai les creences religioses amb imatges, perquè eren iconoclastes. En els paisatges d'aquest artista alemany, doncs, sempre hi és present la divinitat si bé a través de símbols. De vegades, es tracta de símbols molt explícits: catedrals i ruïnes de monestirs; altres vegades, ja són més ambigus: els vaixells solcant el mar signifiquen el pas de l'home per la vida; els ports signifiquen l'arribada de l'home al seu destí final, la mort; la lluna il·luminant la superfície marina representa la presència de Jesucrist, etc.

Les composicions sempre tenen el mateix esquema: una persona, d'esquena a l'espectador, contempla la immensitat de la naturalesa. El pintor, que sovint s'identifica amb el solitari personatge de les seves obres, diu: «He d'estar sol i saber que estic sol per poder contemplar i sentir plenament la naturalesa. He de lliurar-me a allò que m'envolta, unir-me als meus núvols i roques per ser el que sóc. Necessito la soledat del meu col·loqui amb la naturalesa».

En aquesta obra, una de les més impressionants, la minúscula figura del caputxí apareix en un paisatge que evoca la més espantosa de les soledats: la soledat metafísica.

La composició està resolta en tres bandes, que corresponen a la terra, al mar i a l'immens cel plomís del Bàltic. El dibuix i el color, sempre d'una gran precisió en totes les seves obres, es fan aquí cada vegada més imprecisos en la banda celeste.

Les representacions de la naturalesa, en Friedrich, són empàtiques: l'espectador hi projecta el jo personal i els sentiments, i les interpreta d'acord amb aquests; en aquests paisatges desolats, cada espectador sent a la seva manera la precarietat del destí humà i l'angoixa de la soledat, com a condició inherent a tots els éssers.

Caspar David Friedrich no va crear escola, tanmateix hi ha estudiosos de l'art que creuen que va exercir una forta influència en certs corrents de pintura abstracta del segle XX com, per exemple, l'espacialisme.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALL DE L'OBRA

1. EL MONJO

D'entre totes les obres de l'autor, aquesta és la que presenta un dibuix menys perfilat. Les tres franges ben diferenciades representen els tres elements essencials: la terra, el mar i el cel. Pel que fa a l'aigua, la blancor de l'escuma serveix per identificar la superfície marina.

2. ALTRES OBRES DE L'AUTOR

Abadia a la roureda (1810)

Viatger davant del mar de boira (1818)

Penya-segats de l'illa de Rügen (1818)

Sortida de la lluna sobre el mar (1822)

El mar de glaç o naufragi de «L'Esperança» (1824)