ANTONIO CANOVA: EROS I PSIQUE

Escultura neoclàssica italiana (1787-1793). Marbre, 0,45 x 0,58 x 0,43 m. Museu del Louvre, París.

L’escultura que es conserva al Louvre és una de les sis versions diferents sobre el mite d’Eros i Psique que realitzà Antonio Canova, figura central de l’escultura neoclàssica.

El conjunt escultòric ens mostra dos adolescents, Eros i Psique, amb uns cossos graciosos i castos lliurats a amorosos arabescos i que adopten postures en un escorç forçat. Ell, Eros, amb les ales obertes, estilitzades i redreçades, s’ajup damunt Psique, incorporada suaument com si s’acabés de despertar d’un somni agradable i lliurada al seu amant en una abraçada dolça i suau.

La composició és formada per dues diagonals en X degudes a les ales i la cama dreta d’Eros i al cos de Psique. El nucli central el constitueixen els dos cercles dels braços entrellaçats, els quals rodegen les dues cares que aproximen les boques a punt de fondre’s en un petó. La influència barroca de Bernini és clara.

L’acabat i la polidesa de les textures palesen el perfecte domini de la tècnica d’esculpir en marbre per l’autor. Canova, incapaç d’assimilar ell sol tots els encàrrecs rebuts després d’haver-se instal·lat a Roma, es va veure obligat a demanar la col·laboració d’alguns ajudants. El procés de treball era el següent: primerament, moldejava amb cera i en un format petit la figura o grup de figures que volia representar; segonament, un cop perfeccionats els detalls, moldejava en grandària natural amb fang i donava la figura als ajudants perquè la traslladessin a marbre. Quan la feina estava bastant avançada, ell llimava l’escultura, la polia i la suavitzava fins a fer-ne desaparèixer qualsevol aparença de duresa, pròpia del marbre, i la deixava lluent. Finalment, sembla que l’empastifava amb sutge per treure’n l’aparença blanca del marbre i donar-hi textura i color de cera. Era així com aconseguia unes textures llises, encerades i idealitzades, encara que no fredes, atès que combinava el racionalisme de l’ideal clàssic hel·lenístic, amb la sensualitat i l’emoció heretades de la tradició barroca, en la qual s’havia format. Cal fixar-se en la complexitat de la composició deguda a les postures en escorç dels dos personatges. Malgrat això, transmet una gran serenor i un gran equilibri propis de l’estètica clàssica.

La iconografia en què es basa l’obra té diferents fonts d’inspiració. Canova entenia l’escultura com a sublimació de les formes de la naturalesa i s’inspirava en l’ideal de bellesa dels models clàssics. Va buscar sempre l’objectivitat en les obres, fins i tot reservava part de l’execució a tècnics especialistes en el treball del marbre.

Amb tot, no és pas un escultor fred. En les figures hi trobem un component emotiu i un toc de sensualitat que, juntament amb el seu interès per la multiplicitat de punts de vista, el converteixen en un escultor equilibrat i en un precedent de la millor escultura clàssica posterior.

La seva obra, tot i que la consideren arreu d’Europa, ha suscitat una gran diversitat d’opinions, probablement perquè manca d’unitat de conceptes; així es veu en l’al·legoria de la mort solemnement representada al mausoleu de Maria Cristina d’Àustria (1798-1805). Altres obres de Canova són el retrat de Napoleó, Paulina Bonaparte com a Venus vencedora i Teseu i el Minotaure.

Al costat de Canova hi ha el danès Bertel Thorvaldsen (1770-1844), la producció del qual és més freda i clàssica que la de l’italià. Les seves obres més conegudes són: Jàson, Ganimedes i l’àguila i Les Tres Gràcies.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALL DE L'OBRA

1. LES CARES

En aquest detall es pot percebre la combinació entre la claredat de la composició, pròpia del neoclassicisme, i la sensualitat i fantasia, característiques del Barroc o el Rococó.

ALTRES OBRES DE L'AUTOR

2. MAUSOLEU DE MARIA CRISTINA D’ÀUSTRIA

Aquest obra és a Viena, a l’església dels agustins. Va ser el darrer conjunt funerari esculpit per Canova. Dominat per una piràmide i farcit de símbols, s’hi mostren la fredor i el racionalisme neoclàssics, sobretot si la comparem amb Eros i Psique. Cal fixar-se en el contrast entre la negra obertura de l’interior del sepulcre i la lluminositat de les figures al·legòriques de l’exterior:

a) Detall del medalló: el retrat funerari és substituït per un medalló sostingut per un àngel.

b) Detall de l’àngel: la mort esquelètica del Barroc es converteix ara en un àngel molt bell que s’arrepenja en un lleó símbol de la fortalesa.

c) Detall del conjunt processional que es dirigeix cap a l’interior: la processó funerària l’encapçala la Beneficència, que porta una urna cinerària, seguida de les al·legories de les diferents edats de l’home.

3. ‘RETRAT DE NAPOLEÓ’

Model en fang on Canova aplica la màquina de treure punts. Aquest procediment permet a l’escultor de desbastar el bloc de pedra amb seguretat guiant-se per la frontera dels punts. Aplicat ja pels grecs en l’antiguitat, garanteix la correspondència entre el model i l’obra definitiva de marbre

4. ‘PAULINA BONAPARTE COM A VENUS VENCEDORA’

En la figura jacent, semiincorporada, es percep la influència d’una obra del pintor també neoclàssic David anomenada Madame Recamier. Convé fixar-se en la postura reclinada, el vestit -a «la moda antiga»- i en la poma que porta a la mà. És una mostra del sincretisme entre el món real, el retrat, i l’ideal, la personificació de la deessa de la bellesa.