ANDREA PALLADIO: VIL·LA CAPRA (LA ROTONDA)

Vil·la campestre (1551-1569). Renaixement (Cinquecento). Totxo, estuc i pedra. Vicenza (prop de Venècia).

La vil·la com a centre de residència noble i senyorial va tenir adeptes durant tot el període del Cinquecento. Tenim el referent més directe en les vil·les suburbanes romanes on els patricis es refugiaven fugint de la gran aglomeració ciutadana. La recerca de la tranquil·litat campestre va originar un tipus de vida romàntic associat a la visió idealista de la naturalesa.

Constitueix l'exemple més notable d'aquesta tipologia la vil·la Capra, també anomenada La Rotonda, que Andrea Palladio va construir a Vicenza.

Al llarg de tot el Renaixement l'arquitectura senyorial havia consistit sobretot en la creació de palaus, en els primers temps –durant el Quattrocento– urbans, dels quals hi ha exemples notables a Florència i a altres centres urbans com, per exemple, a Urbino. En aquesta primera època les famílies benestants s'havien estimat més adequar les residències en el marc de les ciutats, amb façanes que responien a una clara vocació urbana, determinada bàsicament per les estructures urbanístiques, d'entre les quals destaca la perspectiva que li conferien les xarxes de carrers.

Durant el segon Renaixement –el Cinquecento– la impremta ajuda a divulgar les obres poètiques de Virgili i es comença a valorar i a estudiar la naturalesa com a font d'inspiració i com a filosofia del viure. Amb la seva obra, Palladio establirà un model de residència que tindrà una llarga continuïtat a través dels segles futurs, sobretot a Anglaterra. És a partir d'aquest segon moment que s'anirà imposant el gust pel retrobament dels valors que ofereix la naturalesa. D'aquesta manera palau i vil·la constituiran dos models diferents de viure el protagonisme social.

La vil·la s'insereix dins un ambient paisatgístic sempre canviant i que permet ser variat en qualsevol moment.

Palladio centra l'atenció en el fet d'inserir una forma sòlida, una construcció geomètrica senzilla i elemental, dins un espai natural sempre divers, de manera que aquestes dues realitats proporcionin una harmonia i una perfecta equivalència.

En el fons, el tema que planteja Palladio és el mateix que es viu dins la cultura del Cinquecento, això és, la relació entre civilització i naturalesa, o si es vol, entre la ciutat i el camp. Palladio resol aquest dilema afirmant el sentit natural de la civilització i afirma que l'autèntic sentit d'aquesta consisteix en el perfecte acord amb la naturalesa, sense que això comporti abandonar el sentit de la història i de la civilització, afirmades per la recuperació dels models clàssics, sobretot a partir de la utilització de l'ordre jònic i d'una gran cúpula. Demostrava, així, que no havia perdut de vista, tampoc, els models presentats anteriorment per Bramante.

Les idees dominants en La Rotonda són dues: la simplicitat i la utilitat. Per això s'hi combinen els espais majestuosos i senyorials amb el sentit pràctic que ha de tenir qualsevol residència situada al camp, en què les tasques agrícoles i ramaderes són fonamentals. Les quatre ales de l'edifici, bastides damunt d'un alt estilobat, s'endinsen en el paisatge partint d'un nucli central que palesa el sentit de residència senyorial i que es destina a funció social.

Els parcs i jardins que envolten la residència són, per a Palladio, la mostra de la «naturalesa educada i recreada» per la mà de l'home i de la civilització. I és en aquest punt on el gran arquitecte recupera la fusió entre la naturalesa i la civilització, entre el camp i la ciutat, aspectes que defineixen el conjunt arquitectònic.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. PLANTA

La planta de la Rotonda es caracteritza per la disposició en forma de creu grega que dibuixen els quatre pòrtics d'ordre jònic, construïts damunt d'un elevat estilobat que segueix fidelment els models grecs i romans. Aquests quatre pòrtics donen accés a la planta central on hi ha la sala principal circular amb cúpula –com si es tractés d'una recreació del Panteó d'Agripa–, centre neuràlgic que satisfeia la dimensió social que tenia l'edifici, a imitació dels models renaixentistes anteriors, sobretot de Bramante.

La sensació de simplicitat que hi dóna el quadrat central, i que representa la dimensió terrenal, amb la seva cúpula al bell mig, que connecta amb la dimensió espiritual, articula la resta de dependències de la residència. Les escales d'accés a les plantes superiors ocupen els angles que dibuixa la circumferència central, sense espatllar el conjunt simètric de la planta.

2. ALÇAT

Les quatre entrades principals, totes monumentals, fan que dirigim la mirada, inevitablement, cap a la gran cúpula central: una estructura piramidal –en el sentit d'una lectura en perspectiva– que s'inicia amb les majestuoses escalinates que donen accés a cada pòrtic, uns pòrtics organitzats a la manera dels temples clàssics i amb els elements decoratius que els eren propis: capitells, columnes, frontó, escultures...

Aquest conjunt –vist en la seva totalitat monumental i en la seva integració dins l'espai concret– permet copsar el sentit de la convivència entre cultura i història.