ALTAR DE ZEUS DE PÈRGAM

Arquitectura. Art grec (vers el 181 aC). Pedra, 38,6 ´ 36 m. Museus estatals de Berlín.

El monument aixecat pel rei de Pèrgam Eumenes II, per tal de celebrar la segona victòria sobre els gàlates l’any 183 aC, es conserva actualment a Berlín, on s’ha reconstruït a força d’encaixar les restes localitzades a les ruïnes de l’antiga capital del regne hel·lenístic.

Es tractava d’una edificació a cel obert, al centre de la qual hi havia un altar destinat als sacrificis rituals. La documentació ens diu que vers l’any 181 aC se celebraven a Pèrgam unes festes anomenades nicèfores durant les quals els seus habitants commemoraven la victòria d’Atena sobre els gegants. Possiblement aquest motiu explica l’inici de les obres i que, a causa de les vicissituds històriques i polítiques que va viure el regne de Pèrgam en les lluites contra els invasors gàlates, va adquirir un nou sentit: la victòria de la civilització contra la barbàrie.

La part més important de l’edificació se situa en els dos frisos que contenen una sèrie de relleus de gran transcendència dins de l’art.

El fris exterior que envolta el pòdium és una obra on es veu l’acció de diversos artistes. S’hi desenvolupa la narració còsmica dels principis de la història de la humanitat en la qual les divinitats de l’Olimp s’enfronten als gegants, les forces del mal i del desordre. Les divinitats envolten les figures d’Atena i Zeus, personalitats que destaquen enmig d’una gran confusió. La confusió de les teles i les contorsions de les figures i dels animals contrasten amb les figures majestuoses dels déus. Deixant de banda les diferències estilístiques i cronològiques, el referent amb el fris del Partenó és evident.

L’artista pretén que les seves imatges reflecteixin tant com sigui possible la realitat: cabells, anatomia, animals i fins i tot fa sortir alguns personatges del marc, que estan recolzats en la mateixa escalinata.

El referent simbòlic és clar: els habitants de Pèrgam reprodueixen els fets mitològics lluitant contra la barbàrie celta, permetent conservar la pau i l’harmonia derivada de la civilització grega. La lluita entre el bé i el mal pren actualitat en la història.

El fris interior està situat a sota de la columnata jònica a la part elevada damunt del pòdium. En aquest fris l’artista ens ha reproduït la història del mític Tèlef. El conjunt té unes característiques molt diferents de les que té el fris exterior.

El relat segueix la vida mítica de l’heroi en forma de crònica històrica i deixa de banda un discurs dramàtic per convertir-se en un relat senzill i purament descriptiu.

Aquest segon fris té una gran transcendència dins de l’evolució de l’art perquè l’esperit narratiu que hi domina és la base que pren la narrativa escultòrica imperial romana a l’hora de voler plasmar per a la història les gestes i proeses dels emperadors, com succeeix per exemple amb els relleus de la Columna trajana de Roma.

AMPLIACIÓ DEL TEMA

DETALLS DE L'OBRA

1. PLANTA

El monument tenia una planta quasi quadrada amb un dels cantons més llarg. A la part més ampla, una solemne escalinata donava accés a la base del mateix temple. Les escalinates estaven flanquejades per dos baluards.

Damunt del podi s’aixecava un pòrtic d’ordre jònic al centre del qual estava situat l’altar.

2. DETALL DEL FRIS EXTERIOR

Detall del relleu del fris exterior de l’altar de Zeus de Pèrgam (2,30 m d’alçària), on es pot apreciar la deessa Atena lluitant i vencent el gegant Alcioneu, fill de la deessa Gea.

Les clares diagonals que marquen els dos cossos, el ritme frenètic i nerviós del gegant que contrasta amb la figura tensa d’Atena i el contrast entre els plecs de la roba i el gegant són un clar exponent de la nova estètica hel·lenística. També és rellevant la similitud que es pot establir entre la figura jacent que experimenta els efectes del monstre marí amb la mateixa situació i expressivitat que es pot observar a l’escultura de Laocoont.

3. DETALL DEL FRIS INTERIOR

El relat de les activitats de Tèlef estan narrades amb la pretensió d’aconseguir un gran realisme; l’artista intentava crear un paisatge en què s’intentava apropar al que posteriorment es va entendre (al Renaixement) com a perspectiva. Aquesta intencionalitat es manifesta a força de superposar figures que creen una visió en profunditat.