POLICLET EL JOVE: TEATRE D’EPIDAURE

 

Arquitectura: edifici públic per a teatre. Art grec: període de transició del classicisme a l’hel·lenisme (s. IV aC). Càvea, 115 m de diàmetre; orquestra, 20,30 m; escena, 21,30 m de llarg. Epidaure, Argòlida (Grècia).

 

Les celebracions en honor al déu Dionís van ser l’origen del teatre en el període arcaic. Eren unes celebracions populars relacionades amb els cicles agraris, sobretot a la primavera i la tardor, i constituïen una manifestació festiva en què la dansa, els càntics i la disbauxa tenien un gran protagonisme juntament amb les cerimònies rituals i religioses. Així es va originar el teatre com a gènere literari i com a fenomen artístic.

 

Els grecs no diferenciaven gaire les activitats de tipus social o festiu de les que podrien entendre’s com a estrictament religioses. Per això no és estrany trobar teatres en els mateixos llocs de culte, els santuaris. Aquest és el cas d’Olímpia, de Delfos, de l’Acròpolis d’Atenes..., que disposaven de teatres, on el poble es reunia per homenatjar la divinitat i expressar les vivències populars.

 

El teatre, com a institució i com a espai físic, va evolucionar al llarg del segles presentant formes diverses però semblants pel que fa a l’estructura.

 

A les primeres manifestacions teatrals el cor tenia el paper principal quan aquest era molt limitat, de manera que el centre d’atenció era l’orquestra, el lloc on s’hi situava. A partir del s. V els actors van tenir de cada vegada més importància, i per aquest motiu es va destacar el lloc on es desenvolupava la trama, l’escena. El públic ocupava la part semicircular que envoltava l’orquestra i se situava al davant de l’escena, assegut en les seves graderies, en l’espai obert, que els grecs anomenaven càvea.

 

Epidaure era un centre termal important, no gaire lluny per mar d’Atenes, on es rendia culte al déu de la medicina, Asclepi. Com era habitual, el centre termal, a més d’altres edificacions de tipus esportiu i sanitari, tenia el seu teatre, la forma del qual va experimentar variacions al llarg del temps. La darrera ampliació es va dur a terme a finals de l’època clàssica per tal de donar-li més amplada i cabuda.

 

A diferència del que passava en l’art romà, en el grec s’edificaven els teatres aprofitant la inclinació d’un terreny on eren distribuïdes les graderies, mentre que els actors i el cor es disposaven al pla, als peus dels espectadors. Aquesta acomodació al terreny donava als teatres grecs una sonoritat perfecta.

 

Tot i ser un exemple tardà de teatre, Epidaure conserva tots els elements i les qualitats que tenien els teatres clàssics grecs. De tots els teatres que avui dia encara es poden veure tant a la Grècia continental com a Sicília, Epidaure és el model més espaiós i ben conservat.

 

Amb una cabuda per a uns 15.000 espectadors, destaca també per la seva magnífica acústica. Alguns comentaristes opinen que l’excel·lent acústica és deguda, a més de les condicions de pendent del terreny, a les canalitzacions de ceràmica i a l’aigua que contenien, i que estaven situades sota les graderies dels espectadors.

 

 

 

 

 

AMPLIACIÓ DEL TEMA

 

 

 

DETALLS DE L'OBRA

 

 

 

1. PLANTA I SECCIÓ

 

Epidaure ens presenta les tres parts clàssiques que tenien tots els teatres grecs:

 

1) L’espai inclinat que seguia el vessant de la muntanya, la càvea, separada en àrees simètriques i dividida en dues zones, de les quals la superior va ser la darrera que es va construir. D’aquestes dues zones, la inferior té dotze espais que segueixen les línies dels radis, mentre que la superior, aprofitant l’ampliació dels radis, té vint-i-dos espais. Entre una zona i l’altra i entre els diferents espais hi havia uns passadissos que permetien al públic poder circular amb més comoditat.

 

2) En el punt de trobada dels radis que recorrien la semicircumferència, hi havia l’espai circular menor que ocupava l’orquestra, lloc de reunió de totes les línies geomètriques anteriors i de transició, en època tardana, vers el centre d’atenció del conjunt on tenia lloc la representació.

 

3) Situada en un dels extrems de la circumferència central, s’aixecava un podi, l’escena, que era el lloc on es representava l’obra.

 

El teatre aprofita la inclinació no gaire forta del terreny. Les condicions acústiques sempre estaven relacionades amb aquest aspecte.

 

Els romans copien l’esquema general dels teatres grecs i, per raó del seu objectiu urbanístic, van construir els seus teatres allà on els convenia aixecant-ne la planta des de terra. A part d’això, van seguir el model grec de manera bastant fidel.