FILIPPO BRUNELLESCHI: CÚPULA DE SANTA MARIA DEI FIORI

 

Arquitectura religiosa (iniciada el 1418). Renaixement (Quattrocento). Totxo, pedra i marbre (41,7 m de diàmetre i 114 m d'alçada). Florència (Itàlia).

 

En emprendre la realització de la cúpula que havia de coronar la catedral de Santa Maria dei Fiori, Brunelleschi havia de partir d'una obra ja projectada però no acabada. Ja feia temps que existia el magnífic campanar de Giotto (1337), de 15 metres de base per 85 d'alçada i que havia esdevingut emblema de la ciutat, i el temple en el qual havia treballat Arnolfo di Cambio a les acaballes del segle XIII. Quan Brunelleschi es féu càrrec de les obres, només quedava per completar la cúpula, les mesures de la qual ja havien estat fixades en el projecte inicial.

 

La catedral, d'una nau central i dues de col·laterals, quedava articulada al voltant d'un espai central –una cúpula octogonal– que fins aleshores cap artesà no s'havia atrevit a acabar a causa, sobretot, de les dimensions que tenia: 43 metres.

 

En el concurs que la ciutat va convocar per tal de tirar endavant l'obra, es van tornar a enfrontar Lorenzo Ghiberti i Brunelleschi, que ja havien competit en el concurs de 1401 –guanyat per Ghiberti– per la decoració de la porta nord del baptisteri de la catedral. Aquest cop, tanmateix, en va sortir guanyador el projecte del segon.

 

Considerades les dimensions de l'espai que calia cobrir, l'arquitecte va haver de plantar cara a problemes tècnics desconeguts fins aleshores, i les solucions que hi va saber donar demostren a bastament la superioritat de Brunelleschi davant la resta d'artesans del seu temps. Efectivament, va assumir simultàniament el paper d'arquitecte –per desenvolupar la part material de l'obra–, el d'enginyer –per tal de solucionar els problemes tècnics que se li van anar presentant: fusteria, ferreria, maquinària necessària...– i el de mestre d'obres –com a director de l'obra, cosa que l'obligà a haver de resoldre, a més, problemes de tipus laboral com, per exemple, quan els treballadors es van declarar en vaga–. Molts arquitectes posteriors seguiran aquest exemple i iniciaran, així, el camí que els permetrà passar de l'estatus d'artesà medieval –menestral que es limitava a aplicar les normes habituals que li havien inculcat durant el temps d'aprenentatge de l'ofici– al d'arquitecte, és a dir, el professional que dissenya els plans per fer els edificis i en dirigeix i en controla la construcció. Fet i fet, les aportacions pràctiques que Brunelleschi i Ghiberti van fer en aquest camp constituïren els punts de referència per al nou llenguatge de l'arquitectura.

 

Una de les grans novetats tècniques que aportà Brunelleschi a l'art de la construcció va ser la de crear un sistema gràcies al qual era possible alçar una cúpula damunt d'un cimbori i sense cintres. Era clar que, donada la grandària de la construcció, no era possible bastir-la seguint els sistemes tradicionals, i encara menys després que, tant a Florència com a pràcticament tot Europa, ja havien desaparegut el tipus d'artesans capaços d'enfrontar-se a aquests reptes tècnics. Davant d'aquestes dificultats, Brunelleschi optà per anar tancant la cúpula a mesura que aquesta anava progressant.

 

El gran arquitecte havia après aquests processos tècnics durant la seva llarga estada a Roma, on, juntament amb Donatello, es dedicà a estudiar els edificis més emblemàtics de l'Imperi romà –sobretot el Panteó d'Agripa i les cúpules de les termes i de les basíliques– d'entre els que encara quedaven aleshores.

 

Considerada des d'un altre punt de vista, cal veure en la cúpula una aplicació dels principis de la perspectiva, dels quals Brunelleschi va ser l'autèntic creador i impulsor. Efectivament, la semiesfera interior s'articula al voltant d'un eix central que, a tall de culminació del punt de fuga, es dirigeix vers la llanterna. Dins d'aquesta articulació, la llum hi té un paper ben important, tant la que es filtra per la llanterna com la que es difon per les petites finestres circulars del tambor. Aquests dos aspectes –el lineal i el lumínic– esdevenen les autèntiques forces motrius i dinàmiques de l'interior de la cúpula. Uns comentaris semblants podríem fer quant a l'exterior, on les filades de marbre blanc que conflueixen en la llanterna i la rellevància que exerceixen sobre el conjunt vermellós de les teules determinen les línies de composició bàsiques d'aquesta lectura en perspectiva, lectura a la qual ens ajuda el seu sistema peraltat.

 

Brunelleschi no va poder veure acabada la seva obra: va començar a dirigir-la l'any 1420, i fins al 1445 no es va iniciar la construcció de la llanterna, que s'acabaria l'any 1464. El gran arquitecte, però, va morir el 1446.

 

 

 

 

 

AMPLIACIÓ DEL TEMA

 

 

 

DETALLS DE L'OBRA

 

 

 

1. ASPECTES TÈCNICS

 

La cúpula de Brunelleschi s'aixeca sobre un cimbori ben remarcat i divideix el seu pes, per tal de repartir millor la seva empenta, amb una segona cúpula interior que, gràcies a un sistema peraltat, dibuixa una fórmula apuntada que li serveix de contrafort. Aquestes dues cúpules semiesfèriques tendeixen, a causa del pes del seu centre, a enfonsar-se de manera que els seus extrems s'obren cap enfora. En canvi, les cúpules apuntades tendeixen a obrir-se cap a fora, contrarestant, d'aquesta manera, la força de la cúpula interior. En combinar totes dues forces, Brunelleschi va poder contrarestar la pròpia empenta horitzontal de la cúpula semiesfèrica amb el pes contrari de la cúpula exterior de perfil apuntat.

 

Va ajuntar, a més, les dues cúpules mitjançant un sistema de lligams metàl·lics –anomenat «de costella de peix»– i va encerclar aquesta mena de nervis amb unes grans anelles de bigues de fusta unides entre elles per barres de ferro. La novetat de l'obra consisteix a haver sabut conjuminar les possibilitats que li oferia l'enginyeria.

 

 

 

2. ASPECTES ESTÈTICS

 

En les formes perfectes de la seva arquitectura, queda ben palesa la voluntat d'expressar no solament una nova concepció del món sinó també una nova condició de la ment humana: la cúpula havia de ser la clau que coordinés, en un nou sistema, tots els elements que componien la catedral, de manera que la nova significació fos l'expressió no pas de la societat medieval que havia construït l'edifici, sinó de la Florència del moment. És en aquest context on hem de situar la frase d'Alberti «La cúpula és tan gran i magnífica que, dins, hi té cabuda no solament Florència sinó tota la Toscana», dita amb l'intent de vincular l'obra al moment polític i cultural del Quattrocento.

 

Brunelleschi canvia el sentit que havia tingut la cúpula durant l'edat mitjana: element que centrava i donava sentit a tot un conjunt arquitectònic. A partir d'ara, es donarà molta més rellevància al sentit urbanístic, social i polític del Renaixement: la cúpula, doncs, haurà de ser el punt de referència urbà i haurà de significar i singularitzar la nova societat florentina, centre d'un estat ric i poderós.